Reflexió setmanal.
Un cop més, l’Ajuntament de Barcelona ha decidit amagar el tradicional pessebre de la plaça de Sant Jaume. No fos cas que algú s’ofengués. Som ostatges d’aquesta nova religió de la sensibilitat universal, d’aquesta follia bondadosa que disfressa la covardia de tolerància i converteix el silenci cultural en una mostra de respecte.
Però això no va de religió. Fins i tot un no-creient pot entendre que els nostres orígens són judeocristians i que, més enllà de la fe, hi ha el deure de respectar el llegat que ens ha construït. El problema no és creure o no creure, sinó renegar del que som per por de semblar massa nosaltres.
Els mateixos que volen invisibilitzar les nostres arrels no tenen cap problema a promocionar carabasses amb somriure i festes importades de l’altra banda de l’Atlàntic. La ciutat que va ser capital cultural d’Europa es disfressa ara de parc temàtic global on qualsevol símbol propi sembla sospitós.
I nosaltres, què hem de fer? Lluitar perquè això no s’arreli. Perquè ser bo no vol dir ser babau. Si permetem que les tradicions catalanes es tornin clandestines, no només les perdrem sinó que també acabarem rendint homenatge a tot el que s'importa i que ens buida per dins. Ens convertirem en decorat d’un món sense memòria, agenollats davant les imposicions d'una quota aberrant.
Agradi o no, el que realment se celebra és Nadal. Les vacances són per Nadal, les compres desfermades i el consumisme sense fre són per Nadal, i fins i tot les esquiades es fan aprofitant les festes de Nadal. Tot gira al voltant d’aquesta data, però després ens omplim la boca parlant de neutralitat o de tradicions laiques. Una hipocresia monumental.
Defensar el pessebre no és només un acte religiós, és un acte de dignitat cultural i identitari. És dir prou a la vergonya programada, prou a la desaparició amable. Perquè un poble que s’amaga per no molestar ja ha començat a morir en silenci.