Hi ha entrevistes que expliquen més del nostre temps que qualsevol editorial. La de Sydney Sweeney, sotmesa a la insistència d’una periodista que vol arrencar-li una disculpa per una suposada falta, n’és una. L’actriu, lluny de caure en el parany, respon amb serenitat i naturalitat, sense entrar en el joc de la culpa ni la submissió moral. Es manté ferma, es respecta i continua sent ella mateixa. En aquest instant, sense proclamar-ho, marca una frontera: la de qui no es deixa definir pels altres.
Aquest gest aparentment banal és, en realitat, una metàfora política. El món d’avui viu immers en una lluita constant pel control del relat —sobre la veritat, la moral i la legitimitat. Les grans potències, els moviments socials i fins i tot els individus s’enfronten cada dia a una mateixa trampa: jugar dins d’un marc que no han escollit. La clau del poder, sigui mediàtic o geopolític, no és qui té la força, sinó qui defineix les preguntes.
Pocs països ho han entès tan bé com Israel. Des del seu naixement, l’Estat jueu viu sotmès a un judici permanent: cada decisió militar, cada llei, cada gest és examinat sota una lupa moral que parteix, sovint, d’una premissa condemnadora. Davant d’això, Israel ha triat una resposta que irrita molts però explica la seva supervivència: no demanar perdó per existir.
No és arrogància, sinó sobirania narrativa. Israel accepta el debat, però rebutja que siguin els altres qui en fixin els termes. Sap que si juga dins del marc moral imposat —on se’l presenta com a agressor o com a anomalia històrica— ja ha perdut. Per això construeix i defensa el seu propi relat: el d’un país que neix perseguit, que lluita per sobreviure i que només es deu a la seva seguretat i futur. Aquesta coherència, que pot semblar inflexible, és també la seva principal força.
En el fons, Sydney Sweeney fa el mateix en aquesta entrevista: no acceptar el marc de la culpa. No es justifica. No demana perdó per una cosa que no mereix disculpa. Exerceix, a escala personal, la mateixa sobirania que Israel practica a escala d’Estat.
El catalanisme, en canvi, encara no ha après aquesta lliçó. Massa sovint ha jugat dins del relat que li ha imposat l’Estat espanyol o el discurs dominant internacional. Ha volgut demostrar que és “responsable”, “pacífic”, “dialogant”, com si el seu dret a existir depengués d’una aprovació moral externa. Aquesta actitud, per més noble que sembli, conté una feblesa fatal: qui se sent obligat a justificar-se ja ha acceptat que l’altre té dret a jutjar-lo.
Durant anys, el moviment sobiranista ha respost a preguntes mal plantejades: “Per què voleu dividir?”, “Per què no respecteu la llei?”, “Per què no espereu un moment millor?”. Cap nació lliure no es construeix responent a aquest tipus de qüestions. La veritable força d’un poble comença quan entén que no ha de demanar permís ni perdó per voler ser. El seu dret no neix del reconeixement aliè, sinó de la seva pròpia convicció.
Israel és sovint criticat perquè no busca agradar. Però potser aquest és precisament el seu secret: la convicció que la legitimitat no es demana, s’exerceix. Catalunya, que massa sovint ha intentat agradar al món, hauria d’assumir que el respecte arriba només quan un parla amb veu pròpia i no amb el llenguatge dels altres.
La serenitat de Sweeney, com la determinació d’Israel, no és una actitud d’enfrontament sinó de maduresa. És el coratge de qui sap qui és i no permet que li ho dictin des de fora. I és aquí on el catalanisme té la seva gran assignatura pendent: deixar de voler tenir raó i començar a voler ser coherent.
Sydney Sweeney, en una entrevista aparentment trivial, i Israel, en dècades de lluita per existir, ens recorden el mateix principi: no cal demanar perdó per ser qui ets. Potser Catalunya, si vol recuperar plenament el protagonisme del seu futur, hauria de començar per aquí.